El búnquer

Si en Richard Williams no hagués tingut aquell petit problema amb el transatlàntic RMS Titanic, li hauríem fet la biografia? Doncs segurament no. El nano va ser un gran jugador de tenis que va arribar a ser número 2 del rànquing mundial. També va ser un veterà de la Gran Guerra, condecorat pel govern francès per la seva valentia. Però tot això no serviria per a res si el bo d'en Richard Williams no hagués pujat al viatge inaugural del Titanic! Ell i el seu pare van protagonitzar una de les escapades més calmades que s'han vist mai. Bé, el seu pare no es va escapar del tot, quan eren a l'aigua el va esclafar una de les xemeneies!

En el segon capítol de la temporada, hem volgut posar-hi una mica de fantasia, de fets sobrenaturals i de sisens sentits. Us portem en Peter Hurkos, el primer detectiu que feia servir les seves habilitats extrasensorials per resoldre casos. En Peter agafava els objectes de les víctimes per entrar en trànsit i descobrir què havia passat i on es trobaven en aquell moment. Es consideraria que en Peter contamina les proves forenses, però abans la policia anava ben perduda i es deixava ajudar per qualsevol sonat amb més cara que esquena.

Capítol d'alta volada! La Vesna era una adolescent iugoslava que només pensava a fugir d'aquell avorriment de país per conèixer món i anar de gresca a Londres, una de les ciutats europees més cosmopolites del moment. Per guanyar una mica de calés i poder practicar idiomes, va començar a treballar d'hostessa de vol. El problema és que ens situem als anys 70, i en aquells països del bloc soviètic hi havia un punt de malestar i una miqueta de terrorisme nacionalista. En un dels vols en què viatjava la Vesna, hi van posar un paquet bomba i l'avió es va partir per la meitat en ple vol!

Mireu que curiós! En Louis Braille, la persona que es va inventar el sistema de lectura braille, no era cec de naixement, sinó que es va clavar un punxó a l'ull quan era petit. Resulta que els seus pares tenien un taller de cuir i el nano es va clavar una de les eines per foradar la pell al mig de l'ull, com si fos una oliva! L'altre ull li va fer figa i es va quedar ben cec. Va fer un dos en un: se'n va punxar un i va perdre la vista de tots dos ulls.

Com ja és tradició, cada cinquè capítol de la temporada el dediquem a fenòmens meteorològics! Encara no ho havíeu vist? Reviseu capítols 5 de les temporades anteriors! Cada temporada amaga coincidències com aquesta, algunes impossibles de trobar. En Tim era un expert en tornados i assessor de Hollywood quan tocava fer pel·lis com "Twister". Creieu-nos que la realitat supera la ficció, en Tim Samaras ho va descobrir en primera persona. De petit es va obsessionar amb els tornados i des de llavors que va dedicar la vida a perseguir-los, enregistrar-los i estudiar-los. Qui ens havia de dir que un tornado l'enviaria de pet a l'altre barri?

Només us direm que és un home que estima la vida i estima l'amor, que li agraden les dones i el vi i que, quan vol oblidar, beu i oblida. A en Julio ja fa dies que se li ha covat l'arròs i s'ha de cuidar, però estem parlant d'un dels cafres més grossos d'aquest planeta. Estem parlant que, després d'un concert, les noies feien cua al passadís de l'hotel per esperar el torn d'entrar a l'habitació d'en Julio! Com si fos una carnisseria i tinguessis un número assignat! Avui descobrirem la seva cara més humana i més íntima.

Els egiptòlegs es pensaven que Hatxepsut va ser una governant sàdica i despòtica. Durant generacions es va destruir sistemàticament el seu monument, i els estudiosos pensaven que era una forma de venjar-se d'aquesta mossa tan malxinada. Doncs no! Hatxepsut, a part de ser la primera faraona dona de l'Antic Egipte, va ser una excel·lent líder, molt més que l'inútil del seu marit, el faraó Tuthmosis II, que era un autèntic incapaç. I com és que li van rebentar totes les estàtues? Doncs això van ser ordres expresses del faraó que va venir després, Tuthmosis III. Sembla "Nissaga de poder", però creieu-nos quan us diem que és un capítol ben interessant i entenedor.

Capítol polèmic! Capítol del qual heu de treure les vostres conclusions! L'Albert DeSalvo ho tenia tot de cara per convertir-se en un monstre, en un assassí en sèrie de manual. Si analitzeu els patrons de comportament i el seu context familiar, veureu que comparteix el cent per cent dels aspectes amb els altres assassins que han passat pel programa. Però aquí no estem jutjant si l'Albert era un delinqüent de poca volada o era un criminal que intimidava noies a punta de navalla. Aquí estem jutjant si ell era el veritable Estrangulador de Boston.

Els seus amics van dir que en Richard havia embogit per culpa d'un cop de calor que va patir durant el viatge que van fer a Egipte. Estaven tan tranquils visitant les piràmides i pam!, un cop de calor impressionant que va deixar el pobre nano ben llampat. La trista realitat és que en Richard i els seus companys eren uns artistes bohemis enganxats a les drogues que van anar a Egipte per viure un cap de setmana de desenfrenament i opi. D'aquell maleït viatge, en Richard en va tornar esquizofrènic perdut. Deia que era l'enviat del déu Sol i que la resta de mortals eren uns pecadors que mereixien la mort.

En Swami té un arc de personatge ben curiós. Comença prou bé, sent fill d'una família ben posicionada, però molt religiosa. Els seus pares li foten una mica la tabarra amb el tema de l'austeritat i la religió, i li diuen que si no es porta bé es reencarnarà en un cuc de terra. El nano s'espavila i comença a treballar a l'empresa de motos del seu tiet, coneix una mossa i té dues criatures. Fins aquí tot bé. Però amb el temps, en Swami s'allunya del camí i a poc a poc es converteix en una persona materialista, que ha abandonat l'hinduisme i les ensenyances dels seus pares. Per recuperar la fe perduda, el nostre amic comença un viatge en solitari per retrobar-se amb si mateix i convertir-se en un gran mestre, en un guru espiritual.

Biografia amb un inici desastrós; no som dins del cementiri fent fel·lacions a desconeguts a canvi de diners, però gairebé! La vida de la nostra Marie és tan grisa que ni tan sols aquest és el seu nom. Va néixer dient-se Rose-Alphonsine i va ser filla d'un venedor ambulant de draps. El seu pare era un malxinat, un home violent i ple de traumes que va obligar la seva filla, primer de tot, a tenir aquest nom, que ja és prou gros, i després a prostituir-se! La Rose-Alphonsine tenia catorze anys i ja feia de treballadora sexual, era l'esclava del seu pare.

Biografia difícil i amb molts entrebancs, però amb un final prou alegre. La Salaria era una mossa afroamericana que volia ser infermera per ajudar l'altra gent i millorar una societat nord-americana racista i classista fins al capdamunt. Després de lluitar pels seus somnis, manifestar-se i endur-se moltes desil·lusions, la Salaria va comprovar que els nord-americans eren massa difícils de canviar. Per això va decidir invertir els seus esforços en una altra causa: ajudar la República espanyola durant la Guerra Civil. Paradoxalment, la guerra va ser un dels períodes més feliços de la nostra amiga: allà va conèixer el seu marit i va fer molt bones amistats amb la gent del bàndol republicà. Aquesta és la història de la Salaria i el seu marit, dues persones incansables que van combatre el racisme i les desigualtats fins al final dels seus dies.

En Joe Simpson i en Simon Yates eren dos bons amics que van anar a escalar el Siula Grande, als Andes peruans. Van pujar-hi per la cara oest, una cara que encara estava per estrenar; ells serien els primers a escalar-la! Tot anava com una seda fins que se'ls hi va girar una tempesta de cal déu a mig fer. La cosa es va complicar encara més quan el bo d'en Joe va relliscar i es va rebentar la cama per tots els costats. En Simon haurà de prendre la decisió més difícil de la seva vida: intentar salvar el seu amic o deixar-lo i salvar-se ell.

Deixeu-vos estar de lords britànics! El màxim exponent de militar boig a qui agradava la guerra i assaltava un niu de metralladores amb una espasa d'oficial va ser belga! Es deia Adrian Carton de Wiart i era un noble que va lluitar amb l'exèrcit britànic en les dues guerres mundials i en innombrables guerres més petites. Un home que va conduir milers d'homes a la batalla carregant amb cavalls i espases contra artilleria i tancs, que va veure tribus de natius que l'home blanc no havia vist fins llavors, que va guanyar i perdre una dotzena de fortunes, que va matar molts homes i que només va estimar una dona amb una passió que unes puces com nosaltres no podrien arribar a entendre mai.

Aquesta biografia tindrà de tot menys futbol! En Ladislau neix en un d'aquells països de per allà a l'est d'Europa, un lloc que després de la Segona Guerra Mundial va quedar sota control de la Unió Soviètica. Les condicions eren difícils i les possibilitats de triomfar com a futbolista professional encara ho eren més. En Ladislau va abandonar el país amagat dins d'un camió militar! Quan semblava que la seva carrera començava a enlairar-se... patam! Accident d'avió terrible i tots els companys del nou equip d'en Ladislau van morir. Després d'això, el nostre amic anava tan malament de calés que va anar a petar a un camp de refugiats!

Un pes pesant del món de la música que no hi podia faltar era en Mick Jagger. Encara ens en falten molts, i abans que acabi la temporada no sabem si tindrem temps de fer-los tots, però en Mick no hi podia faltar. Compte, perquè Elvis Presley també està escalfant a la banda! Bona música i bones anècdotes d'un personatge que els més joves han de conèixer: els pares i mares teniu la responsabilitat de fer-los escoltar els Rolling!

"El búnquer" es va crear per conèixer gent com en Herman Sörgel, un home apartat de la societat que tenia uns projectes tan utòpics (o distòpics) que ni els nazis van voler escoltar-lo (ni els nazis!) En Herman és d'aquella mena de persones que estan tan boges que no saps si tractar-lo de geni o tancar-lo al psiquiàtric. Podríem escriure moltes coses d'aquest bon home, però preferim fer el resum curtet i que us aneu trobant amb les sorpreses.

Ei, que endavant amb la Romaine Brooks, sempre la volem al nostre equip. Només voldríem apuntar que a aquesta mossa la vena artística li va sorgir amb la vida del tot solucionada i amb una herència a darrere que feia caure de cul! Que cal conèixer la seva història transgressora i el seu art gris i apartat de qualsevol altre corrent, per això hi som! Però... sent ben milionària com era... tot es veu d'una altra manera. Hi ha molts grisos i el seu sempre era una mica més brillant que el de la resta.

Aquest bon home, amb una memòria SD i un cub de Rubik va fer trontollar la democràcia dels Estats Units i, ja de pas, la de mig Occident. Ell va ser la persona que va demostrar que els nostres governs ens espien de mala manera i tenen accés a tots els nostres dispositius: correu electrònic, trucades, webcam... Que sapigueu que si volen, poden fer-ho. El govern nord-americà es va excusar dient que era per vigilar terroristes, per monitorar les seves trucades i prevenir futurs atemptats. Seguretat, però a quin preu? Aquest és l'etern dilema.

Com bé sabeu, en el capítol 20 de cada temporada ens toca parlar d'un familiar de dictadors feixistes. Carmen Polo (la Collares), Eva Braun, el nostre estimat Ramón Franco i la nostra apreciada Paula Wolff (la germana d'Adolf Hitler). Doncs bé, ens faltava per tocar la branca del feixisme italià, ja que, al cap i a la fi, van ser ells els qui se'l van inventar. Avui us parlarem de l'esposa oficial de Benito Mussolini. Diem oficial perquè aquest home era un faldiller i en feia córrer unes quantes al mateix temps! Segurament donarà per a alguna altra biografia!

Personatge molt curiós d'investigar! A la seva època, van acusar el pobre Nicholas Culpeper (el cognom també té tela) de bruixeria, d'utilitzar la màgia negra per fer les seves pocions. En realitat, però, en Nicholas era un metge excel·lent, que apostava per la medicina integrativa i els remeis naturals. A més a més, en Nicholas rebia pacients pobres de manera altruista, pensava que la medicina havia de ser universal i que era una injustícia que la gent sense recursos morís per un simple refredat mal curat (estem parlant de l'any 1600, però ja veieu per on anava l'home).

Ens situem a l'Oest Llunyà per explicar-vos la història de l'Annie Oakley, una noieta que presumia de ser la millor pistolera del món. Calma, avui no anirà sobre cap assassina sense escrúpols ni cap atracadora de diligències. L'Annie era més aviat una artista de circ, mai va fer mal a ningú. Bé, els animals sí que llepaven, ja que era una caçadora excel·lent. Penseu que la mossa era tan bona disparant el seu rifle que podia encertar una carta de pòquer col·locada… compte amb això… col·locada de perfil! Un objecte gairebé invisible a simple vista que ella partia per la meitat d'un sol tret!

Els bunquerins i bunquerines més joves no sabreu pas de qui parlem, però val la pena conèixer la figura d'un presentador que va marcar moltes generacions de teleespectadors, un home que amb la seva entrega, les seves explicacions i les seves pauses dramàtiques va fer que tothom s'interessés pels documentals de natura, una cosa que, fins als anys 70, era avorrida i ben casposa. En Félix Rodríguez de la Fuente, un obsessionat dels llops, del linx ibèric, un "macho alfa" espanyol que ho donava tot davant de càmera i per a qui, de vegades, el benestar dels animals potser tampoc era tan important a l'hora d'aconseguir el pla perfecte.

L'Anita era d'aquells artistes que no porten gaire bé les crítiques. Un dia, anant pel carrer, una dona la va insultar dient-li de tot: que si era una fresca, que si els seus espectacles eren pornogràfics... L'Anita es va emprenyar tant que, mentre la dona l'assenyalava, la nostra amiga li va agafar la mà i li va arrencar el dit d'una queixalada! La mossa tenia mala bava, però és normal que tingués aquest mal caràcter: de jove va patir misèria i fam, i va haver de prostituir-se pels carrers de la ciutat. La fama la va aconseguir amb els seus balls postmoderns i la seva provocació sobre els escenaris; és per això que els més puritans la criticaven.

Prepareu-vos, canalla, portem un heroi que va defensar la independència de Polònia contra els nazis i després contra els plans expansius de Stalin. Un home tan valent que es va infiltrar a Auschwitz voluntàriament per investigar què estava passant allà dins. Repetim: es va infiltrar al cap d'extermini d'Auschwitz per informar de quins plans tenien els nazis. En Witold va protagonitzar un dels actes més valents de la Segona Guerra Mundial. És un autèntic heroi de guerra que, desgraciadament, tindrà un final ben amarg, i no per culpa dels nazis...

No sabem si en Glenn utilitzava guants amb calefacció, si eren guants d'artista o bé d'artritis, d'aquells que venen a l'Amazon. La qüestió és que en Glenn era un pianista fredolic i excèntric, que sempre anava amb un parell de guants per no tenir fred i, ja de pas, per evitar el contacte amb altres persones. En Glenn Gould estava ben llampat, però era un dels millors pianistes del planeta. Les seves excentricitats valien la pena, perquè les seves interpretacions eren úniques i els productors es barallaven per tenir-lo.

Carn de búnquer, pobre Joe. El drama comença amb un coi de goteres al sostre que no s'acaben de reparar. Allò fa que el pare i la mare la dinyin a la segona pàgina de guió. Des de llavors, tot fa pujada: el nano ha de treballar a la mina amb només 7 anyets, enganxa la verola i s'ha de buscar la vida com bonament pot. Desesperat i famolenc, un dia decideix robar una llesca de pa i uns quants formatges. Tot això passa a Anglaterra, però el segon acte d'aquesta història passa a Austràlia, on en Joe és condemnat a treballs forçats i on s'acaba convertint en un temut bandoler.

Feia dies que no parlàvem de cap estafador! En Theodor era un home que tenia més cara que esquena, un personatge que aprofitava les seves bones maneres d'aristòcrata per entabanar la gent perquè li deixessin calés. Penseu que en Theodor era un ludòpata sense remei, tenia deutes amb tothom. Això l'obligava a canviar de ciutat i, fins i tot, de país. Aconseguir feina d'ambaixador li va anar bé per escapar del seu passat, però aquesta mica de poder que va aconseguir encara va complicar més la cosa.

Història de les tristes i sense gaire remuntada. La primera cosa que hem de lamentar és que no sabem el nom real de la nostra amiga, ens hem vist forçats a dir-li Sara, que era el seu nom d'esclava, el seu nom europeu, després de ser comprada per uns grangers neerlandesos (sí, els neerlandesos també poden ser uns malxinats quan volen!). En fi, la noia va anar de mà en mà fins que va conèixer un metge anglès que li va oferir l'oportunitat (mig forçada) de ser una atracció de circ. La Sara tenia una condició genètica que li feia acumular molt de greix a les natges i això els semblava molt exòtic.

Dels "tablaos" flamencs a les arts marcials, la meditació, les dietes estranyes... fins a anar a petar a una secta. Però no qualsevol secta, la primera secta catalana, en una masia de Sant Cugat del Vallès! Compte amb això! Que a vegades no sabem valorar què tenim a casa, coi! En Pedro Vivancos era un noi normal i corrent, de barri, de Barcelona. La seva família tenia un bar de tapes i els hi agradava el flamenc. Ell tenia talent de sobres per dedicar-se al món del ball, però els camins del Senyor són inescrutables.

Ens situem a la Irlanda del 1300, per ser més concrets al senyoriu d'Irlanda (senyoriu, quina paraula tan bonica). En fi, avui us explicarem com van començar les caceres de bruixes a Europa, quin va ser el paper de l'Església catòlica i com un possible cas d'uns assassinats en sèrie va passar a convertir-se en la primera acusació de bruixeria d'Irlanda. Per sort, l'Alice tenia molts diners i va poder subornar a tort i a dret, i es va deslliurar de la foguera.

Això ho deu dir al revés, era en Henry Ford, com que era antisemita, que tenia una foto de Hitler al despatx. Doncs no! Ja ho hem dit bé, era en Hitler que perdia el cul per en Henry. El considerava un geni i l'únic nord-americà de bé. Que sapiguem, en Henry i en Hitler mai van tenir una relació personal ni es van cartejar, però tots dos compartien idees similars pel que fa a, tal com dirien ells, "la qüestió jueva". Escolteu el capítol i valoreu si valen més la pena caps de setmana lliures i un bon sou o viure en un món lliure de prejudicis.

Bellesa exòtica, uns cossos musculosos d'atleta, unes rastes al vent, uns ulls penetrants, uns ritmes trepidants, la febre dels 80, la discoteca el dissabte a la nit, lletres ensucrades i enganxoses... Els Milli Vanilli (sí, el nom potser fallava una mica) ho tenien tot per triomfar en el món de la música. Només hi havia un detallet que no acabava d'encaixar. Que tots dos components, en Rob i en Fab, cantaven com un grup de gats atropellats per un tanc M1 Abrams. El frau dels Milli Vanilli va ser una de les estafes més sonades d'aquesta indústria.

Sí, ho sabem: en Richard Wagner és el compositor de "La cavalcada de les valquíries", que segurament la coneixeu per l'escena d'"Apocalypse now" de Francis Ford Coppola, on el primer de cavalleria, amb el coronel Kilgore al capdavant, ataca amb els seus helicòpters un poblat vietnamita. Ja sabem que sou uns setciències i uns cinèfils. Però la realitat és que no sabríeu dir-nos res més sobre en Richard Wagner! Escolteu aquest capítol que us fa falta.

Ei, ens sap greu si llegiu això abans d'escoltar el capítol. Bé, si heu vist la foto ja deveu haver endevinat que en Lampo era un quisso petaner que es dedicava a viatjar amb tren. "Oh, és que ja hem descobert que el protagonista és un animal i la intriga de les primeres pàgines no serveix per a res!". Aquest capítol no tracta de si el protagonista és un gos o un humà, tracta sobre l'amistat, sobre l'honestedat, sobre uns valors i uns sentiments que vosaltres no arribareu a comprendre mai, poca-soltes! (Algú vol ser amic nostre? No ens deixen sortir gaire del soterrani on estem treballant.)

Compte no us maregeu, que en aquest episodi fotem moltes voltes! Comencem en una família burgesa, amb el William, el seu fill perfecte. Un nano de mirada pura, formal, estudiós i votant d'Unió. La situació es complica quan la seva promesa enxampa la febre groga i passa pel tanatori abans que per l'altar. El pobre William es trastoca i comença a fotre el boig. El primer símptoma de la seva bogeria és quan accepta participar en un duel amb pistola contra un jutge de l'estat de Califòrnia. Després, en un gir sobtat, al William li surt la vena patriòtica i conquista Nicaragua en nom dels Estats Units! I compte, perquè arriba a ser-ne el president!

L'últim gallec que vam fer va ser a l'estiu, durant l'especial d'assassins en sèrie. El pobre Diogo Alves va tenir una vida ben desafortunada i avui ho intentarem reparar amb la biografia de Manuel Blanco Romasanta, un home llop gallec que, tot i ser un home llop i tenir instint animal, no va molestar cap gallina. L'única patinada que va tenir va ser amb un pobre agutzil, amb qui va tenir una petita enganxada i un dels dos va acabar malparat. Però, a part d'això, en Manuel era una bellíssima persona!

Per què hem fet aquesta biografia? Com carai l'hem trobat? Doncs no ho sabem. Diria que l'equip de guionistes ens hem acabat internet, hem anat fins a l'última pàgina de Google. No tot ha de ser una tragèdia, també hem de fer científics interessants com aquest bon home, que va ser el descobridor dels rajos ultraviolats. La meitat del capítol no l'hem entès, però aquest descobriment sí que ens ha quedat clar. El més fotut de tot és que el pobre Johann es va acabar desviant del camí racional i va acabar els seus dies buscant ectoplasmes i altres mons paral·lels al nostre.

La Kalpana era una nena índia que volia volar pels aires. Ho va fer, i de quina manera! De ben petita apuntava maneres, sempre era la primera de la classe, va ser de les poques dones índies a matricular-se a la carrera i va aconseguir estudiar a la Universitat de Texas (encara que sembli una merda d'universitat, és un centre d'investigació punter en matèria aeroespacial). La Kalpana va trencar tots els sostres de vidre i va aconseguir el seu somni: ser astronauta de la NASA, la primera astronauta índia, una font d'inspiració per a diverses generacions de joves!

Viure com un rei no sempre és fàcil i, si no, que l'hi preguntin al pobre Amadeu. Aquest pobre nano va governar Espanya durant poc més de dos anys, però en aquest període tan curt de temps en va tenir prou per aconseguir una col·lecció d'enemics, patir uns quants intents d'atemptat, perdre un parell de guerres i provocar la Primera República Espanyola. Ara bé, per a desgràcies, les que va patir el dia del seu casament. Ben entretingut devia ser!

En Nicky es va convertir en un subproducte d'una cultura esverada, inquieta i canviant. Es va convertir en escòria, un excrement de la societat, que defensava el supremacisme blanc i tot el que serien les doctrines de l'Adolf Hitler. En Nicky formava part dels caps rapats que atemorien Londres amb les seves botes militars. Tot semblava perdut… fins que el nano va fer un pas que ningú s'esperava: sortir de l'armari i declarar-se obertament homosexual. Des de llavors, no sabem per què, els seus amics nazis, el van deixar de banda.

Avui us ho passareu bé! Us portem la biografia d'un bufó reial anomenat Perkeo, sommelier reial, bromista de la cort i guardià del gran barril del castell de Heidelberg. Serà una història amable, sense drames, ja veureu que serà ben entretingut. És veritat que l'alcoholisme d'en Perkeo és una cosa un pèl seriosa, però és impossible no fer-ne broma, ja veureu quin festival de biografia! El nano amb 12 anyets ja s'enfilava a la barra de la taverna, ben borratxo, per explicar acudits.

Ens situem a finals del XIX, a Massachusetts. A casa dels Borden s'hi han trobat dos cadàvers: el del pare de la Lizzie i el de la madrastra (una bruixa malxinada). Els únics testimonis són la nostra Lizzie i una criada que voltava per allà. Això és com una partida de Cluedo. Qui és l'assassí? Quina arma han utilitzat per matar-los? Com és que la Lizzie va plena de sang? A nosaltres ens queda un pèl lluny, però heu de saber que als Estats Units la història de la Lizzie Borden és molt famosa. Encara es fan tours per la casa on van cometre's els crims.

Història estranyota, digna d'unes bessones ben curioses i una mica esgarrifoses, la veritat. Les bessones compartien un idioma inventat i s'aïllaven de la resta del món, inclús dels seus pares i els seus altres germans. La June i la Jennifer fotien una mica de por, penseu que va arribar un moment en què van decidir ser mudes, no parlar amb ningú més. L'únic mètode per comunicar-se amb els altres era una llibreta on apuntaven tots els seus temors, una finestra oberta a la seva bogeria.

Des del programa condemnen les accions de l'Otto Skorzeny i tots els seus homes. Dit això, s'ha de dir que les gestes bèl·liques de l'Otto tenen molt de mèrit. Les missions que va protagonitzar com a comando de les SS estan entre la valentia i la demència, però la qüestió és que va tenir un alt percentatge d'èxit i va arribar a sobreviure a la guerra! Durant el conflicte, els seus enemics el consideraven l'home més perillós d'Europa. Això sí, l'Otto era tan apreciat que després de la guerra tothom volia treballar amb ell! Fins i tot l'estat d'Israel el va contractar!

Jim Gordon era un excel·lent bateria i millor persona, menys quan sentia veus a dins del cap que li deien que havia de cremar coses. El talent d'en Jim era descomunal, com a bateria i com a compositor. Sabeu la segona part de la cançó "Layla"? La part instrumental que comença amb piano (la de l'escena "Un dels nostres", de Martin Scorsese) és seva, és d'en Jim Gordon. Llàstima, pobret, de la seva malaltia mental. Pobret ell, i pobreta la mare, que és la que va llepar més fort.

Ens ha agafat per les històries d'alpinistes. Deu ser per les visites de Núria Picas i Araceli Segarra. Us presentem la història de l'Henriette d'Angeville, una noia que volia ser la primera dona a pujar el Mont Blanc sense ajuda (resulta que a la seva predecessora la van haver de pujar a collibè, pobreta). En canvi, l'Henriette ho va fer pel seu propi peu, els seus assistents només van haver de portar-li el xampany i les copes per brindar. Sí, l'Henriette ens va sortir llepafils i li venia de gust brindar al capdamunt de la muntanya. Venia de família de solera, ja ho veureu.

Avui no us portem una història de bufons reials, però també té el seu encant. Resulta que en Thomas Wedders tenia una peculiaritat. Bé, en tenia dues, perquè el pobre nano era més ruc que un sabatot, però el seu tret més característic era el nas. En Thomas, ja de ben petit, tenia un nas descomunalment gran, una barbaritat. Això el va fer famós i li va permetre guanyar algun calerot. Penseu que ens plantem a l'any 1750, una època en què els circs dels horrors encara estaven a les beceroles.

Ja us hem dit que ens centrarem en la vida d'en Benito Mussolini, no directament en la seva, però sí en la vida de les seves dones, amants, amigues, conegudes i parentes. Creiem important que sapigueu de quin peu calçava el "pare del feixisme", un dictador admirat per Hitler i per Franco, un home considerat com l'últim romà autèntic, Duce del feixisme i fundador de l'imperi. Us parlarem de la Clara Petacci, la seva amant oficial!

Volíem fer alguna biografia de l'Amèrica del Sud. Encara tenim clavada l'espina del dia en què la Nati (va ser la Nati, oi?) ens va dir que, quan anàvem cap allà, només parlàvem de narcotraficants i d'assassins. Doncs, au, ens hem trobat amb la Juana Azurduy, una mossa que els companys sud-americans ens intenten colar com la gran guerrera, la revolucionària que va lluitar contra els colonitzadors, però nosaltres, des de la distància, hem hagut de rebaixar una mica el mite i explicar la seva història real, una vida de misèria i tristor.

Aquesta història té de tot: misèria, explosions de dinamita, la mort del pare, treballs infantils a la mina... I després passem a la fase juvenil amb robatoris i explosions de caixes fortes. Per acabar-ho d'arrodonir tindrem una mica de nazis pel mig, que sempre fa festa. Ja sabeu que una bona història, si passa durant la Segona Guerra Mundial, sempre serà millor! Sense desvelar-vos pràcticament res, avui us portem la història d'un lladregot vulgar i corrent que durant la guerra es va convertir en un comando de les forces especials britàniques.

Per què carai hem fet aquesta bio? Doncs perquè volíem mostrar com de malalta pot arribar a ser la societat japonesa. En lloc d'agafar el cas de l'Issei i tractar-lo com el crim que ha comès un malalt mental, els japonesos van trobar la seva història d'amor del tot fascinant. Un home foll d'amor que decideix matar i cruspir-se la seva estimada, una estrangera esvelta a qui li agradava el teatre i la literatura; tot molt refinat. Què hauria passat si la víctima, en lloc de ser neerlandesa, hagués sigut japonesa? L'Issei hauria tingut el mateix tracte? És una de les preguntes que ens fem.

D'aquestes biografies ja n'hem fet unes quantes: noia milionària, enfadada amb els pares (eren la quarta família més rica de Suïssa i defensors de la causa d'Adolf Hitler), ovella negra, marginada, liberal, d'esquerres i ben morfinòmana. Era una intel·lectual que feia una mica de tot: fotògrafa, escriptora, arqueòloga sense llicència, viatgera… i no treballava de gran cosa. Com hem dit, estava ben barallada amb els pares, però els diners de la seva cartera sí que els acceptava de bon grat. Història de búnquer molt dispersa però molt interessant.

Com pot ser que hàgim fet Carlos Sainz i encara tinguéssim pendent Leonardo da Vinci?! Aquesta és la pregunta? Doncs no la trobem gens encertada. Evidentment, són dos personatges que no es poden comparar, però tampoc cal atacar sempre el pobre Carlos Sainz. És a dir, en Carlos també va ser un expert en la seva àrea de coneixement, no fotem! Els guionistes del programa, per coses que no venen al cas, som fans (en vam ser fans abans, quan era ben parit de veritat) del WRC i som uns ferms defensors d'en Carlos Sainz. D'acord, no arriscava gens en la traçada, però era mil·limètric, com si tingués un Scalextric! Dit això, gaudiu de la bio d'en Leonardo.

Hem d'anar amb compte per no estripar-vos el final de la història. L'únic que us podem dir és això: agafeu-vos, que els girs de guió seran interessants! També us podem anunciar que en Henry Lee Lucas era un desgraciat amb totes les lletres. La mare de la família era una perla que es prostituïa davant del petit Henry, allà al mig de casa. Relació tòxica i en Henry ben grillat. El nano acaba malament i la mare encara pitjor. A partir d'aquí, endavant amb la bogeria!

Amb una frase estarà tot dit: l'australià caçador de cocodrils a qui va acabar matant un peix. Què hi ha més búnquer que això? Déu-n'hi-do, nano! Ja té mèrit, pebrot! Suposo que vosaltres també el vèieu a TV3, oi? "El caçador de cocodrils" era un programa que el va fer famós, sobretot per la seva manera d'explicar-se i les seves animalades, muntant cocodrils com si fossin cavalls. També el recordareu quan va tenir aquella polèmica amb la seva filla petita. El nostre amic Steve va fer un Michael Jackson i va sortir a donar menjar a un cocodril amb la seva filla de mesos agafada amb un sol braç.

Fe d'errates: la Irene es diu Basanta i no Bastanta. Quina història tan dolça per començar la setmana. Irene González Basanta era una mossa gallega que volia jugar a futbol amb els nens del seu carrer. Primer es mofaven d'ella, però després de rebre un parell de mastegots als morros la van deixar jugar, només faltaria! Resulta que la "rapaciña" era molt bona portera. Ho feia tan bé que l'equip del barri la va acabar fitxant. Les cròniques esportives de la Corunya sempre parlaven de la Bella Irene, el terror dels davanters. Compte, que fins i tot va jugar un amistós contra el Barça! La Irene era tan decidida que va acabar fundant el seu propi equip: el conjunt Irene Futbol Club! Ella n'era la presidenta, la capitana i la portera!

Una figura com Vivien Leigh està molt bé, tant ens servia per fer una setmana especial cultura, com per fer un especial tuberculosos podrits. A part d'això, és una biografia d'actriu de Hollywood bastant estàndard: gots trencats, cops de porta, divorcis, mal ambient amb els seus companys de feina, etc. El lot Vivien incorpora una infància en un internat amb molta humitat, una mica de solitud felina i molts, però molts, paquets de tabac.

A ningú se li escaparà que en aquests darrers episodis la tuberculosi té un paper protagonista. Som a la setmana prèvia de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio per investigar les malalties respiratòries i nosaltres fem un especial tuberculosos! Però la mascota del programa serà del tot secundària, l'important és la petita gran història de la nostra nova amiga Nellie Keeler, una mossa tan petita que se'ns havia escapat fins ara! I mira que va ser un dels fitxatges d'en Barnum!

Rematem aquesta setmana especial sobre la tuberculosi amb la biografia que tindrà més efectes de tos i sang de la temporada! (Ep! Encara ens quedarà el Dia Mundial de la Tuberculosi i tenim reservat un personatge increïble.) En fi, al pobre René Laennec se li va morir la mare de tuberculosi, també un tiet i, fins i tot, un germà que no hem esmentat a la biografia. El nano va dedicar tota la vida a estudiar les malalties respiratòries i va inventar l'estetoscopi per no haver de fotre l'orella al pit dels pacients. El més greu de tot és que, un dia, remenant els pulmons tuberculosos d'un cadàver, es va fer un tall amb l'instrumental quirúrgic i va acabar contagiant-se de tuberculosi! Qui juga amb foc s'acaba cremant.

Com carai pot ser que us hàgiu esperat fins a la cinquena temporada per fer aquesta biografia?! Doncs nosaltres ens preguntem el mateix. La teníem controlada des de la tercera temporada i mai trobaven el moment de posar-nos-hi! En Josep Paronella, un dels nostres catalans més internacionals, un home fet a si mateix que va anar a Austràlia a cercar fortuna i va tornar ben milionari. La seva vida és apassionant: el va amenaçar la màfia italiana, la seva promesa li va fotre el salt i va decidir casar-se amb la germana de la mossa, i va construir un parc d'atraccions utilitzant immigrants explotats. Ep! Aquest últim punt és l'important!

Aquest búnquer es mereix que sigui coral, perquè els tres personatges tenen un paper important i ens agradaria homenatjar-los. En John Carlos i en Tommie Smith són els dos atletes afroamericans que van protagonitzar la protesta del Black Power durant els Jocs Olímpics del 1968, sortint al podi amb el cap cot, aixecant el puny i lluint un guant negre. I el tercer protagonista? Doncs és en Peter Norman, l'atleta australià blanc com la llet que va quedar-se com una estàtua mentre els altres dos feien la protesta. El que potser no sabeu és que ell va ser qui els va deixar els guants negres.

La Jessica era una mossa ben espavilada, a qui li agradava la música i havia après a tocar el violí. No era cap meravella, però la noia ho feia força bé. Ja sabeu que el violí és un dels instruments més refinats i difícils de tocar! Com que la Jessica tenia al cap altres cabòries, en un moment de la seva vida va decidir arraconar el violí. Al cap d'un temps acumulant pols a la prestatgeria, l'instrument tindria una segona oportunitat: la Jessica havia trobat feina com a violinista en una orquestra! Com podia ser? Ella tampoc era res de l'altre món. Doncs era ben senzill: es tractava d'un grup de músics que es dedicaven a fer playback en els seus concerts!

Ens agrada "Walden" i ens agrada la figura d'en Henry Thoreau, un rebel, un lliurepensador que tenia unes idees molt clares: anarquia i desobediència civil! Sí senyor! Un paio que el 1800 ja estava fotent llenya al foc. Va ser un home que va lluitar contra l'esclavitud, ja que pensava que tots els homes eren nascuts igual i mereixien les mateixes oportunitats. Heu de tenir clar que el seu pensament filosòfic i la manera d'encarar els problemes van ser font d'inspiració per a figures com Lev Tolstoi (conegut del programa) i Mahatma Gandhi (un personatge a qui tard o d'hora li fotrem un búnquer).

La Karla era una beneita que no tenia ni ofici ni benefici. Bé, segons ella, treballava de groupie. Es veu que la Karla i la seva mare acompanyaven grups de rock durant les seves gires. Eren les encarregades de proporcionar-los alcohol, drogues i una mica de diversió quan els membres del grup volien una mica de marxa. En fi, que era una mossa sense ofici ni benefici. I la cosa encara va anar a pitjor quan ella i el seu xicot van decidir robar la moto d'un seu amic. A mig robatori, els descobreixen i comença un merder de Déu. Resultat de la baralla: dos morts. La Karla va anar a la presó i allà va descobrir la paraula del Senyor. Una espiritualitat que va arribar una mica tard.

Ja us heu recuperat del xafastre del capítol d'ahir? Estigueu tranquils, que avui tenim una biografia més adequada per a aquestes festes. No us volem espatllar la nit de Nadal amb drames humans i sòrdides històries d'assassinats. Avui toca parlar d'en Bruce McArthur, un nano de poble que treballava de jardiner i que per Nadal també es disfressava de Pare Noel. En Bruce repartia caramels a la canalla pels centres comercials. És bonic o no és bonic?! És un ianqui, això sí que és veritat.

Ara sí, capítol nadalenc 100%. Us pensàveu que per Nadal també faríem algun tarat? No, coi! Avui ha de ser un capítol musical, de joia i alegria. Si l'any passat per aquestes dates vam fer Frank Sinatra, aquest any tocava Elvis Presley, el rei del rock o, simplement, el rei. L'Elvis va aterrar en una època en què el rock i el blues era interpretat per artistes afroamericans. Va ser el primer artista caucàsic que va deixar enrere els morts del country i es va dedicar a tocar cançons ben parides. Els estatunidencs el consideraven "un blanc amb veu de negre". Així de forts anaven.

Avui repassem la biografia de Paul Verlaine, un dels precursors del moviment simbolista francès. Tranquils, no us espanteu abans d'hora! No us heu de quedar amb aquestes dades. El més important del capítol és que en Paul era un borratxo i un depravat. Estem parlant d'un home que vivia amb la seva dona i el seu fill de mesos i que, al mateix temps, també acollia el seu amant adolescent. Au, tots en aquella casa! Allò semblava un vodevil barat, d'aquells que programen als teatres de Madrid. Ah, per cert: en aquest capítol hem tingut l'ajuda de l'amic Quim Monzó, que ens ha traduït el poema "Sonet del forat del cul".

Ja sabeu que per aquestes dates sempre ens agrada fer la biografia d'algun il·luminat. La d'aquest programa és important, tenim entre mans la història del fundador de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (la dels mormons, vaja). Una secta (?) hermètica que té 15 milions de membres repartits entre diferents països. Creiem que és important saber la vida i miracles d'en Joseph Smith perquè pugueu comprovar sobre quina base està construïda aquesta religió. Si us informeu bé, ja veureu quines bestieses diuen; els mormons i qualsevol altra religió.

Primera biografia de l'any! I, a més a més, biografia número 800! Necessitàvem algú especial per celebrar-ho i creiem que en Saddam Hussein sabrà estar a l'altura. Sobretot per la seva infància, desgraciada com poques, fent-li la competència a Gérard Depardieu. Les bogeries d'en Saddam durant la seva etapa de dictador us poden sonar més o menys, però les desgràcies de la seva infància segur que us sorprendran. Penseu que aquesta biografia va ser candidata a convertir-se en un "Búnquer Confidencial" i ser representada als teatres.

Primera biografia de l'any: la d'un quisso madrileny a qui li agradaven els toros. Mentalitat oberta, canalla! Ja veureu quina biografia tan interessant! Heu de saber que el Perro Paco va ser un gos de carrer que es va fer famós a finals del 1800. L'alta societat madrilenya l'adorava per la seva desimboltura i la seva manera de fer. El dia que hi havia corrida a la plaça, el quisso saltava a fer una mica d'espectacle. Es deixava perseguir pel toro i l'esquivava a l'últim moment.

Segona biografia de l'any i ja tornem a situar-nos a la Revolució Francesa? Doncs sí, però ja veureu quina fantasia d'història! Comencem forts: amb nanisme i una mica de bufó reial, però de seguida tindrem un gir de guió cap a… l'espionatge! El nostre petit protagonista utilitzava la seva diminuta mida per disfressar-se com un nadó, entaforar-se dins d'un cotxet i espiar l'enemic. Al final, en Monsieur Richebourg va convertir-se en un espia de gran reputació fent servir aquest mètode tan curós, però, al mateix temps, tan eficaç.

Fixeu-vos que comencem aquesta història amb la nostra protagonista que ja té 65 anys! No sabem què diu la central de dades dels nostres fans que porten l'Excel, però creiem que mai hem començat amb un protagonista tan gran. Realment, la vida de la María Soliño era ben tranquil·la i monòtona. Almenys fins que van arribar uns pirates a destrossar-ho tot. La pobra María és de les poques persones del poble que se'n va salvar. Però a quin preu. La María va perdre el nord, es passejava sola per la platja durant hores i hores. Això, alguns veïns malxinats ho van fer servir per acusar-la de bruixeria.

Biografia d'un altre il·luminat. En aquest cas, l'aparició celestial ve a càrrec del Gran Avatar, una reencarnació divina immortal que té molts contactes amb el més enllà. A partir d'aquí, ja sabeu l'esquema i el desenvolupament de la trama d'aquestes bios: aparició de l'Avatar, objectiu ambiciós, inici del viatge, primers seguidors, primers clients, aparició també de poders divins, inauguració de la seu central (qui ha dit secta?), recaptació de diners i, finalment, denúncies d'abús sexual per part d'algunes feligreses.

Aquest senyor potser us sonarà perquè és el de la pel·lícula "Unbroken", un film dirigit per Angelina Jolie i escrita pels germans Coen. Sincerament, aquella pel·li no val gran cosa, és millor que us quedeu amb la nostra versió de la història, que és més entretinguda. Per als que no conegueu la història, heu de saber que tracta sobre un jove atleta estatunidenc que s'enllista a la Força Aèria durant la Segona Guerra Mundial i s'embolica a combatre contra els japonesos amb un resultat basant desastrós. Li rebenten l'avió i ell i els seus companys naufraguen al mig del Pacífic. Només els podia salvar un miracle.

El del Quixot? Sí, llumenera, ja ho sabem. Però aquest bon home també va fer més coses: la seva biografia és la d'un guerrer il·lustrat, un home que amb una sola mà (l'única que li va quedar) tant et podia fer anar el floret com un expert espadatxí com et podia escriure una obra prodigiosa. Descobriu l'autor que s'amaga darrere l'obra de la literatura espanyola més universal de tots els temps.

Karl Wallenda era més que un simple artista de circ, era tota una institució que va portar els números de funambulisme a un altre nivell. En Karl i el seu grup, The Flying Wallendas, van aconseguir fer equilibris gairebé impossibles. En Karl tenia molt de talent i era ben boig, la combinació perfecta per triomfar i fer-se mundialment famós. El problema és que en Karl era d'aquelles persones que no en tenen mai prou, que no saben parar, i això, en el món del funambulisme sense xarxa, es paga car.

En Kamehameha I no només és un rei amb un nom curiós. Sí, es diu igual que l'atac que el Follet Tortuga va ensenyar a Son Goku. Però també heu de saber que el rei Kamehameha va ser un guerrer que va unificar les illes hawaianes sota un mateix mandat. Els xamans de les tribus el consideraven l'escollit, el guerrer que els havia de regnar a tots. I no ens estranya que pensessin això, en Kamehameha fotia metre noranta i podia aixecar roques de 2 tones com si res (almenys això diu la llegenda). Aquest home va ser un rei just que va instaurar lleis contra el canibalisme i va defensar els interessos del seu país fins a l'últim dia (fotent tractes amb els britànics).

Generació dels 90, aquest episodi és per vosaltres! Investiguem la vida de Paris Hilton, icona pop americana dels 2000, odiada i admirada a parts iguals, esnob milionària, influencer abans que s'inventessin les xarxes socials, abans inclús que s'inventés el mot "influencer". La rossa ximpleta per excel·lència, ben anorèxica, amb modelet ben curt i arrapat i un chihuahua rabiós a dins de la bossa de mà. Doncs heu de saber que aquest personatge era un teatret de la nostra amiga! S'ho va inventar tot! Es diu que fins i tot va forçar el seu timbre durant anys per semblar encara més figaflor. Tots plegats vam caure en la seva trampa i ens ho vam empassar!

Tenim un altre artista de circ, però un pelet diferent d'en Karl Wallenda. Parlem d'Ángel Cristo, el gran domador de feres, el millor fent anar el fuet a dins de la carpa de circ. En altres aspectes de la vida, també era un aventurer, un empresari que no tenia por de res. Com carai havia de tenir por si el seu dia a dia era tancar-se entre lleons de 200 quilos? Aquesta emprenedoria a vegades li va sortir cara i es va enganxar els dits de mala manera. La vida nocturna i les addiccions també li van passar factura, pobret.

Com podeu veure, encara ens queden alguns asos amagats a la màniga per parlar del Titanic. La Dorothy era una estrella de Hollywood milionària que va tenir la mala sort de comprar dos tiquets per al viatge inaugural de transatlàntic RMS Titanic, un per a ella i l'altre per a la seva mare (compte amb la mare, que era una senyora valenta com ella sola!). Però, de qualsevol desgràcia, en pot sorgir una oportunitat. Tan sols dos dies després de sobreviure a la tragèdia, la Dorothy ja estava escrivint el guió per fer-ne la pel·lícula. Aquest va ser el primer film de ficció dedicat al Titanic!

"Keeeikooo, Keeeikooo. Keiko, arriba Keiko, el nuevo rey de la amistaaaaad!". Vigileu, que en aquest capítol escoltareu una cançó tan addictiva que no podreu parar de cantar-la. Avui us portem la història de superació per excel·lència, la faula que va inspirar la gran pel·lícula "Allibereu Willy". Quants Oscars dieu que va aconseguir? La primera, eh? Les seqüeles que van venir després ja eren més fluixetes.

En Chris era un artista total. Un nano que jugava al límit. L'accident que va patir quan era petit i que el va deixar coix va canviar-li la manera d'encarar la vida. Aquell accident li va donar ales per fer volar la imaginació i fer uns happenings artístics del tot innovadors. Des de presentar-se a l'aeroport amb una pistola per disparar als avions fins a crucificar-se sobre un Volkswagen Beetle com si fos el nou Jesucrist mentre el cotxe feia voltes a Los Angeles. Rere aquests espectacles, hi havia unes reivindicacions molt potents, i en Chris sempre tindrà el nostre vot.

Una biografia de la Segona Guerra Mundial, amb nazis asos de l'aviació i combats aeris! La Royal Air Force contra la Luftwaffe. Els Spitfires contra els Messerschmitts. Els cavallerosos pilots anglesos contra els atrevits pilots alemanys. Anglaterra està en joc i només un home pot evitar el desastre: en Douglas Bader, un experimentat pilot anglès que havia perdut les cames abans de la guerra, però que és tan hàbil que decideixen tornar-lo a incorporar a files!

Canalleta de mirada pura i brillant, pareu bé l'orella a la biografia del senyor Narcís Monturiol Estarriol, que avui aprendrem moltes coses! El senyor Monturiol va ser un activista, enginyer i inventor català que va fabricar el primer submarí funcional de la història! I el submarí només és una petita mostra de tots els invents que va patentar. Els altres són més desconeguts, però també són molt i molt útils. Nosaltres volem destacar un invent que ens ha fascinat: el menjar de conills de granja fet amb serradures!

Som a la meitat de temporada i encara tenim cert marge de maniobra per incloure noves biografies, però la vida d'en Ramsès II, el faraó constructor, l'havíem de fer com més aviat millor; no fos cas que ens passés com amb la Rosa Parks, que anem dient que ja la farem i ja veureu com, al final, tindrem un disgust. Penseu que aquest home va ser el faraó que més va construir i que va fer moure més tones de pedra. En va moure tantes que li va sortir una hèrnia i tot! Allò era la febre del totxo, la Marbella de l'Alt Egipte!

La Harriet Tubman va néixer com a esclava, propietat d'un terratinent de Maryland. Això ja sabeu què implica: pencar de sol a sol i fuetades a l'esquena si bufaves més del compte. Per sort, la Harriet s'ho va poder manegar de tal manera que va acabar els seus dies com una dona lliure, més o menys. El seu marit li va comprar la llibertat, però el terratinent va reclamar-ne la propietat perquè deia que era un matrimoni fals. És terrible parlar de persones com si fossin simples objectes!

Recordeu l'afer Dreyfus? No? (capítol 73 de la segona temporada). Doncs el cas de la Marie Lafarge també va portar molta cua, també va ser un escàndol que la societat francesa va haver d'encaixar com va poder. Resulta que la Marie es va veure mig obligada a casar-se amb un pagesot brut com ell sol, però amb diners al banc. Sense cap intenció de revelar-vos gaires detalls de la història, el pagès acaba estirant la pota abans d'hora, apareix un testament d'última hora i la família del mort li fot les culpes a la Marie.

No podíem tancar la temporada sense aparcar per un moment els homes-llop i parlar-vos del sorprenent home-lleó. El pobre Stephan era un nano polonès de mirada pura i brillant que va néixer cobert de pèl. És el típic cas de nen-llop que tant li agrada a en Jair, però, com que era polonès i ben ros, al mànager del circ dels horrors li va semblar millor inventar-se una història sobre lleons. La seva vida és impactant, i la fotografia encara més. Penseu que el doctor Estivill estava escoltant atentament la biografia i quan ha vist la foto s'ha quedat petrificat! Ha sigut un gran moment.

Esteu a punt de descobrir la història de l'Andrew Thornton II, un veterà de la 82a Divisió Aerotransportada que va participar en la guerra civil dominicana del 1965. Va ser un agent de policia del Departament de Narcòtics que es va convertir en narcotraficant perquè li agradava viure al límit, un paracaigudista expert que es va matar perquè no se li va obrir el paracaigudes, el responsable de la mort d'un pobre os golafre que es va menjar dos paquets de pura cocaïna colombiana.

"El malparit d'en Pedro Cabrón ja ha fet una de les seves cabronades!". Aquesta frase se sentia habitualment per les tavernes del Cadis de finals del segle XV. En Pedro Hernández Cabrón era un mercenari sense escrúpols ni paraula, era un malxinat de primer nivell i les seves barrabassades eren les temudes "cabronades". La seva família va haver de canviar de cognom per desvincular-se d'en Pedro i, segons sembla, "cabró" es va convertir en un insult molt popular per culpa d'aquest individu. Les feia de l'alçada d'un campanar!

Aquesta setmana tenim Barnum per partida doble. El nostre amic Phineas és imprevisible: o s'està uns mesos sense sortir o ens apareix en dues biografies diferents la mateixa setmana. Primer el vam tenir amb la biografia de l'Stephen, l'home-lleó polonès, i ara ens farà una visita per contractar el "Rossinyol de dos caps", dues germanes siameses afroamericanes. En què quedem? Són de Siam o afroamericanes? Doncs no! Són dues germanes que van néixer enganxades, siameses, i que van viure com a esclaves (afroamericanes al segle XIX), però, gràcies a en Barnum, es van convertir en estrelles del circ.

Vet aquí una vegada un príncep anomenat Eduard, un noi fort i elegant que era l'hereu de la Corona britànica. L'Eduard estava predestinat a ser el rei, ho tenia tot de cara, però la seva mala vida i el seu llibertinatge (es volia casar amb una divorciada, imagineu-vos!) el van fer abdicar. Al seu germà esguerrat, un nano amb ferros a les cames i que era ben tartamut, li va caure el pes de la Corona al damunt.

Us penseu que "La llista de Schindler" és la pel·li més trista que heu vist mai i que l'Oskar Schindler era una ànima caritativa? Espereu a escoltar la increïble història de John Rabe, un empresari que va fer fortuna treballant per a Siemens i que es va apuntar al carro del Tercer Reich. No el jutgeu de manera precipitada, ja que en John va protagonitzar un dels actes més valerosos de tota la segona guerra sinojaponesa. O què passa? Salvar xinesos no compta, o com va això? Com és que ha de ser el segon Oskar Schindler? Per què l'Oskar no pot ser el segon John Rabe?

Charles Darwin podria haver sigut un gran doctor, però resulta que el nano es marejava quan remenava una mica de sang. Quan estava a la Facultat de Medicina d'Edimburg, queia com un sac de patates cada cop que li tocava classe pràctica. És per això (i perquè el seu pare era ben milionari) que va deixar d'estudiar i es va dedicar a emborratxar-se per tavernes de mala mort. Sort en va tenir d'una oferta per fer la volta al món i estudiar les diverses espècies d'animals pels cinc continents. Si no arriba a ser per aquest viatge, encara el tindríem enganxat a la barra del bar.

Pel Dia Mundial de la Ràdio hem volgut fer una radionovel·la com les d'abans, amb els seus efectes sonors fets en directe, mentre en Peyu i en Jair van fent el seu teatret i ens van relatant la biografia. Serà una història del salvatge oest, per fer els cavalls amb els cocos, per tenir el saloon, els gots trencats, les passes dels bandits sobre la fusta... Tot fet amb foleys! Farem una biografia molt adequada: li deien en Dits freds, un home que et podia buidar el tambor del seu revòlver Colt abans que poguessis fer petar els dits.

La Rose Valland té un mèrit increïble: amb un simple cop d'ull sabia dir-te si l'obra d'art que tenia al davant era autèntica o falsa, a part de saber-ne la procedència i el valor aproximat. El seu ull clínic privilegiat va ser de gran utilitat per recuperar els quadres que els nazis van robar durant la guerra. Adolf Hitler tenia un projecte una mica ambiciós que no es va arribar a complir: el Führermuseum, un complex descomunal situat a la ciutat austríaca de Linz i que havia de guardar totes les obres d'art més importants d'Europa (que prèviament havien robat).

El Lluçanès és comarca! I punt! Com es nota que aquests textos els escriu un alpensí i que en Peyu no els revisa. Ens fa molta il·lusió portar-vos la veritable història de la Napa de Prats de Lluçanès, una dona excèntrica i solitària que va trobar refugi en l'amor incondicional dels nens i nenes del poble. A la canalla no li importava si era lletja o anava bruta, ells van saber mirar més enllà i van trobar en la Napa una amiga. És cert que els nens de Prats van començar a morir un rere l'altre i també és veritat que es van trobar ossos humans al pati de la Napa… Però la culpa és del patriarcat.

Aquest personatge l'hem tingut a la llista de "losers històrics" (en diem així) des de la primera temporada! La gent ens l'ha recomanat centenars de vegades, però era una història tan boja que no trobàvem el moment adequat per començar-la a escriure. Per fi ha arribat l'hora de presentar-vos la increïble aventura d'en Hiroo Onoda, un soldat japonès que va fer tan bé la seva feina que va allargar la Segona Guerra Mundial durant 27 anys. Els seus superiors li van ordenar que no es rendís sota cap circumstància i això va fer. El nano es va passar 27 anys amagat a dins la selva, lluitant contra un enemic inexistent.

Avui fem un altre d'aquells poetes romàntics enganxifosos, un home que anava més calent que la pala d'un forner i que s'enamorava de la primera mossa que li passava per davant. En Cesare no tenia cap mania i no en deixava cap per verda. Això sí, quan la noia li feia una mica de cas, toca't el que no sona, en Cesare en perdia l'interès! Ell necessitava el seu amor platònic, aquell amor impossible de tenir. Així podia estar ben trist i escriure poemes melancòlics. L'home tenia molt bona ploma, però era un pelet tòxic, la veritat sigui dita.

Ja us avisem d'entrada: capítol delicat. Això sí, les bestieses arribaran cap al final, els més menuts de la casa podran aguantar bé fins a l'última part de la biografia. Per què hem triat aquesta història? Doncs perquè la davallada cap als inferns que va fer la Myra ens ha semblat molt interessant. No ens hem volgut centrar a explicar-vos els assassinats amb pèls i senyals, nosaltres hem volgut mostrar quins van ser els motius que la van empènyer a convertir-se en un monstre, en la dona més odiada d'Anglaterra.

La Clotilde Cerdà, la filla (més o menys) del senyor Ildefons Cerdà, el creador de l'Eixample de Barcelona, era una nena prodigi que tocava l'arpa com els àngels. Resulta que quan la mossa tenia 15 anys ja la portaven a fer recitals per tot el món. L'escriptor Victor Hugo la va rebatejar com a Esmeralda, i la reina d'Espanya Isabel II va suggerir-li que es canviés el cognom per Cervantes. Entenem que si Victor Hugo i la reina et proposen un nom artístic, costa dir-los que no; encara que el nom sigui tan terrible com Esmeralda Cervantes.

En John Broadus Watson és un home bastant curiós (bé, dels que passen per "El búnquer", no n'hi ha cap de gaire normal). Ho diem perquè el nano comença amb mal peu: el seu pare fot el camp de casa i els abandona, la seva mare s'obsessiona amb la religió i ell comença una vida de delinqüent juvenil. És molt estrany que en John sabés canviar el rumb de tot plegat i posar-se a estudiar Psicologia. Sense ser un estudiant brillant, en John va tirar endavant fins a convertir-se en un expert que va desenvolupar la seva pròpia teoria: el conductisme. Coneixeu els gossos de Pavlov, oi? Doncs ell ho va portar a l'extrem, amb humans.

Biografia molt amable i tranquil·la, amb final una miqueta trist; llàstima. Resulta que en Johnny era un nadador impressionant, un jovenàs amb una esquena com un armari que va guanyar medalles olímpiques a cabassos. Després d'una carrera envejable, en Johnny va decidir retirar-se jove i… sense saber ben bé com, un dia es va trobar enmig d'un càsting d'actors. De cop i volta, va canviar el banyador de nadador per un pantaló curt de pell mig estripat: en Johnny va ser seleccionat per interpretar en Tarzan de la jungla. Un paper que li va donar fama i fortuna. Una vida tranquil·la que es va veure interrompuda per una malaltia mental. El pobre creia que vivia realment al mig de la selva i que era un salvatge. Quin greu!

Darrere d'aquelles estovalles de restaurant de Cadaqués s'amagava una dona amb una de les mirades més pures i brillants que han passat per aquest programa. Això sí, no li parléssiu d'avortaments perquè us escopiria allà mateix! Es veu que era ben rabiüda i segons quins temes no els encaixava gaire bé. Avui descobrim la cara una mica menys lluminosa d'aquesta santa que adorava la pobresa: com més misèria, més amor cap a Crist.

Tota la vida s'ha dit que les Adidas són de quillo, però potser hi ha alguna altra marca de sabates esportives que les supera. Aquesta és una història de dos germans que compartien el talent de fabricar sabates, però que estaven separats per una ideologia: un era una mica nazi i l'altre ho era molt. L'Adolf Dassler, creador d'Adidas, va ser de les Joventuts Hitlerianes i va fabricar armament nazi durant la guerra. I aquest era el bo!

Tothom ferm, que avui ens atrevim a fer la biografia d'en Martí Cots, altrament conegut com el Rambo de la Cerdanya per la seva fal·lera de disparar amb una escopeta a tot el que es mou. Especialment la Guàrdia Civil, a qui té una mania de Déu. És una biografia que ens toca de prop. A vegades no cal anar fins als Estats Units per trobar autèntics antiherois de pel·lícula, amb persecucions trepidants i plans esbojarrats per escapar de la presó.

Què pots fer si ets a les classificatòries per anar als Jocs Olímpics i la teva rival patina millor que tu? Entrenar un pèl més? No! Molt més senzill! S'agafa una barra de ferro i li rebentes la cama just abans de sortir a la pista. Això és el que van idear la Tonya Harding i la seva parella. Les càmeres que estaven gravant la competició van enregistrar una de les maniobres més brutes que s'ha vist mai en una competició esportiva.

Quin personatge tan interessant: era ben bé com en Kennedy, però ultrareligiós i ben de dretes, el podrit. Segons les enquestes, en Ronald Reagan ha sigut un dels presidents més estimats pels estatunidencs. En les seves segones eleccions, el va votar literalment tot Déu. Va aconseguir una gesta històrica que cap altre president ha igualat: va guanyar en 49 dels 50 estats! Victòria aclaparadora! Però l'era Reagan també va estar marcada per les bestieses d'un president que es creia per sobre del bé i del mal. Escolteu el capítol i descobriu com aquest senyor va dinamitar el seu país.

Tenim un altre filòsof de l'antiga Grècia (només n'hem fet dos!) i us prometem que d'aquí al final de la temporada en farem algun més. Penseu que hi ha filòsofs que han tingut finals molt bojos. Potser farem l'Arquimedes, que va ser assassinat per un soldat romà, o en Sòcrates, que es va suïcidar amb cicuta. Avui us parlarem d'en Crisip, un pensador borratxo que va estar a punt de ser atleta professional, però que finalment va decidir fer-se de l'escola estoica i predicar la seva filosofia per les tavernes. Sense exagerar, el seu final és un dels més curiosos de la temporada.

Avui us portem la història d'en Norio Suzuki (no, no té res a veure amb la marca de motos), un nano sense ofici ni benefici que volia ser explorador. I els seus pares, contentíssims! El desgraciat es va posar dos objectius vitals, dues fites que marcarien la seva carrera d'aventurer. La primera: veure un os panda. La segona: trobar la dona més bonica del món. Per cert, si no heu sentit el capítol 99 d'aquesta temporada, potser val més que abans en feu una repassada, que tindrem una mica d'encreuament d'històries.

Avui us portem la història d'en Norio Suzuki (no, no té res a veure amb la marca de motos), un nano sense ofici ni benefici que volia ser explorador. I els seus pares, contentíssims! El desgraciat es va posar dos objectius vitals, dues fites que marcarien la seva carrera d'aventurer. La primera: veure un os panda. La segona: trobar la dona més bonica del món. Per cert, si no heu sentit el capítol 99 d'aquesta temporada, potser val més que abans en feu una repassada, que tindrem una mica d'encreuament d'històries.

La nostra amiga Pippa provenia de la noblesa italiana. Era una mossa d'aquelles que es van fer artistes perquè els hi sortien els diners per les orelles. Ara bé, això no volia dir que la Pippa no tingués talent. La noia era arriada com ella sola i les seves performances es van fer cada vegada més famoses. Un dia, ella i una amiga seva van tenir una gran idea: vestir-se de núvies i travessar tot Europa fins al Pròxim Orient fent autoestop. La idea era promulgar la pau i la unió de les diverses nacions. Llàstima que l'experiment va acabar... com va acabar.

La figura de l'Eli Cohen ens ha fascinat. Aquest home ha sigut un dels espies moderns més prolífics que hem vist mai! Penseu que l'Eli era un agent del Mossad (el servei secret israelià) que va arribar a infiltrar-se dins del govern sirià (els seus principals enemics) fins al punt de ser nomenat viceministre de Defensa! Imagineu-vos: un espia fent de viceministre de defensa de l'enemic! El problema és que era massa orgullós i sempre va voler demostrar que era el millor, el més intel·ligent i eficaç. I aquí és quan el van enxampar. S'ha de saber parar.

Una altra artistassa catalana internacional! La Lina Llubera va ser una soprano catalanoucraïnesa (compte amb la paraula!) que va fer gires per tot el món. Ella i el seu marit, el famosíssim pianista Serguei Prokófiev, feien una parella de cine, dins i fora dels escenaris. Llàstima que tot té un final: després d'anys i anys plegats, la relació amb el Serguei se'n va a pastar fang i, per acabar-ho d'adobar, el paranoic de l'Stalin ordena empresonar els artistes estrangers que viuen a Rússia i que poden ser potencials espies. Au, ja tenim la nostra amiga tancada al gulag per antipatriòtica. Com carai acaba una catalana tancada al gulag? Doncs sent al lloc equivocat en el moment equivocat.

No podíem acabar la temporada sense fer un repàs a la desgraciada vida de Franz Schubert, geni compositor del primer Romanticisme, un home que componia i sentia les passions a flor de pell (amb unes orgies que deixa'l anar!). Una persona que no va estar de sort i va començar a triomfar després de morir. Per cert, durant la biografia no hem esmentat el seu "Ave Maria", però només teníem 20 minuts! Sabeu quantes coses va fotre, aquest bon home? Sobre l'"Ave Maria", tothom la considera l'obra religiosa per antonomàsia, però heu de saber que no és cert: ni en Schubert era religiós ni tenia cap mena de vocació cristiana.

En aquest programa ens ve de gust fer la biografia d'una alpaca molt bufona que es diu Geronimo. Era tan preciosa que va dividir Anglaterra: uns l'estimaven molt i altres... doncs encara l'estimaven més! Tothom volia ser amic seu! L'episodi és de fantasia Disney, sense mala maror ni coses estranyes. Evidentment, tenim algun moment de tensió, però res important. Biografia amable per escoltar-la en família. Ja era hora que els més menuts de la casa poguessin escoltar el programa sense quedar traumatitzats. És un regal que us volem fer.

El senyor Hochschild va ser considerat el Schindler de Bolívia. Encara que ell era alemany, va passar-se mitja vida en aquest país llatinoamericà: hi tenia un bon merder muntat, amb empreses i mines de tota mena. Us deveu preguntar quantes històries similars a la d'Oskar Schindler hem fet al llarg de totes aquestes temporades, oi? Doncs tantes com facin falta! Com és que sempre ha de ser el gran referent? "El segon Oskar Schindler!", "L'Oskar Schindler britànic!", "L'Oskar Schindler de Nanjing!" Sabeu quanta gent va salvar, el senyor Oskar Schindler? I sabeu quants en va rescatar en Moritz Hochschild? Escolteu el capítol d'avui! "La llista de Schindler" ha fet més mal que bé.

Us expliquem la faula del rei que no sabia llegir! Per què collons voleu aquella merda de "Joc de trons" si la realitat sempre supera la ficció?! Tenim dos regnes enfrontats: el d'en Carlemany contra el seu germà petit, en Carloman. El germà petit té una mica de vessament cerebral misteriós i s'acaba morint. En fi, en Carlamany es fa amo i senyor de mig Europa. Tot i ser ben analfabet, és un rei bondadós que implementa la cultura i la literatura, però pobre de tu sí no et fas cristià! En una ocasió ordena degollar 4.500 presoners i llançar els seus cadàvers al riu. Expliquen que l'aigua es va tenyir de vermell durant setmanes! El seu gran amic, el califa de Bagdad, li va regalar un elefant i el pobre animaló va morir perquè en Carlemany el va banyar a les gèlides aigües del Rin. Tenia fixació amb els rius.

La primera dona que va ser primera ministra del Pakistan! La Benazir Bhutto va ser una dona empoderada, que va aconseguir trencar el sostre de vidre (o de ciment) del Pakistan. La Benazir va saber agafar les regnes del partit del seu difunt pare, que van matar acusant-lo de corrupte, posar-s'hi al capdavant i guanyar les eleccions. Per cert, una dada bastant maca és que el seu partit era el PPP, el Partit Popular del Pakistan. Com a Espanya, els del Pakistan també es van veure esquitxats per alguna corruptela. Això sí, allà els mítings són diferents: en lloc de globus i pica-pica per als avis, hi havia trets i atemptats suïcides. La política de per allà baix sempre és més entretinguda.

Feia temps que el teníem controlat i no volem acabar el programa sense explicar-vos la biografia d'en Michel Lotito, el francès esbojarrat que va menjar-se ell solet una avioneta biplaça. Repetim: va menjar-se una avioneta, literalment. Va tardar dos anys a acabar-se-la. Amb una radial i molta paciència, va anar serrant les peces de l'avioneta i se les va anar cruspint. En Michel explica que les parts que li van costar més de menjar van ser les toves: els seients i els pneumàtics. Resulta que l'estómac d'aquest home podia resistir qualsevol material (ferro, fusta, acer, vidre), però quan una cosa era toveta, li venia mal de panxa!

Canalleta, segurament aquest és el capítol més necessari de la temporada. Potser no és el més colorit ni fantasiós, però val la pena parar bé les orelles i treure'n conclusions. En aquesta ocasió us parlem de La Rosa Blanca, un moviment de resistència pacífica contra el nazisme que va sorgir espontàniament a la Universitat de Múnic. Bé, hem de matisar: qui va iniciar el moviment van ser uns quants estudiants, llastimosament, el degà, els professors, inclús el conserge de la Universitat de Múnic, eren ben nazis, els malxinats. Compte amb la figura del conserge, que us agradarà molt.

La Unió Soviètica i els Estats Units estaven a punt de començar una guerra nuclear. Us sona una mica, oi? No, no estem parlant de Trump i Putin. Ens situem a l'any 1983, en una base secreta de Moscou. Durant el torn de nit, el nostre amic Stanislav Petrov és la màxima autoritat militar del complex. La nit és calmada i monòtona, fins que els sistemes de defensa de la base detecten un míssil nuclear nord-americà aproximant-se a territori soviètic. Que els estan atacant, vaja. Els maleïts ianquis els ataquen amb armes nuclears! L'Stanislav tindrà menys de 15 minuts per decidir si contestar amb la mateixa moneda, o esperar a veure què passa.

Aquest nano va ser el Justin Bieber de tota una generació d'espanyols que es morien de fam. Va ser una de les poques maneres que va trobar el règim franquista per aixecar els ànims d'una població rebentada per la Guerra Civil i la misèria. Si el Pequeño Ruiseñor no cantava, el país s'enfonsava. És així com en Joselito es va convertir en una estrella prematura, un nano sense infància que va passar de ser pobre com les rates a fer actuacions per al Papa de Roma. Una joguina trencada a qui va estafar el seu mànager, un electricista sense escrúpols. Sí, el mànager de Joselito era l'electricista del poble!

En Clarence 13X no té una biografia fàcil. Estem parlant d'un nano que va anar a lluitar a la guerra de Corea i que, durant el conflicte, va aprofitar per treure's el cinturó negre de karate i també es va fer addicte al joc. A partir d'aquí, tot va millor: quan torna de la guerra, la seva dona (ui, quin merder que tindrem amb les dones i els fills!) s'ha fet de la Nació de l'Islam, una espècie de secta que no té res a veure amb els musulmans. Els de la Nació de l'Islam pensen que tots els homes negres són déus que tenen com a missió governar el planeta. Però en Clarence va anar un pas més enllà amb la Nació del 5%.

Tenim una trama pròpia d'una telenovel·la, però d'aquelles que passen als barris luxosos, d'aquelles que et fan reflexionar sobre si tots els mexicans són rossos i fan 1,80 m. No, la història d'aquest episodi no passa a Mèxic; ens situem primer a Nova York i, després, a Washington. Resulta que la Teresa Bagioli era una adolescent de l'alta burgesia que buscava un marit amb pela llarga. El problema és que en va trobar un que era un malxinat que la maltractava. Això la va dur als braços d'un altre home, un advocat d'una bona família (bé, tots els d'aquesta història ho seran).

Capítol de fantasia! Us ho passareu molt bé! Sí, tranquils, aquesta història és apta per a la canalla. Us volem presentar en Karl Krall i els seus magnífics cavalls calculadors! Aquestes bèsties eren capaces de resoldre equacions i fer arrels quadrades! En Muhamed i en Hans l'Intel·ligent eren els seus dos millors cavalls calculadors, però també hi havia en Zarif, el cavall filosòfic, que et sabia respondre a preguntes espirituals. Ah, tampoc ens oblidem del Berto, el cavall cec. Bé, en Berto va ser de l'última etapa d'en Karl, quan el pobre home havia perdut completament l'enteniment.

Volíem titular el capítol "Peace and love", però la vida d'en Robert Marley va tenir de tot menys pau i amor. Bé, una mica d'amor sí que va tenir, el de les amants que vivien a la seva mansió mentre la dona i els fills es fotien de fàstic en una barraca pollosa de Kingston. Perdoneu, eh, però en Bob Marley era una miqueta malxinat, per no dir alguna cosa més gruixuda. Que sí, que la seva música i el seu magnetisme són espatarrants, però ell era una bona perla. Els més pesats ens direu que ens hem deixat moltes coses i no hem parlat d'en Lee Perry i que ell també va ser el pare del reggae i que bla, bla, bla…

Ja sabeu que les biografies d'"El búnquer" sempre són educatives, però el capítol d'avui és important per desmentir la figura de Lo Carrasclet, és a dir: el coronel Pere Joan Barceló i Anguera! Exacte, en Carrasclet era un militar que va fer carrera. Ni era un bandoler, ni un bandit, ni un lladre de camí ral! Que en moments de desesperació els seus homes violentessin algunes gallines no vol dir res! El coronel Barceló era un oficial autodidacte que va dedicar tota la seva vida a lluitar contra les tropes de Felip V.

L'Emma Rowena Gatewood va ser una pionera: va fer la sendera dels Apalatxes, una ruta de muntanya d'uns 3.515 quilòmetres (quilòmetre amunt, quilòmetre avall). De fet, va ser la primera dona que el va completar! I té molt de mèrit, tenint en compte que ja era una senyora de la tercera edat que, atenció a la dada de fantasia, feia servir una cortina de dutxa com a impermeable per no mullar-se. La pobra dona anava tan mal equipada que va haver de començar la ruta diverses vegades. En una ocasió es va fotre de cap i se li van trencar les ulleres. No, no en portava de recanvi, així de feliç era.

A aquestes alçades de la temporada és millor anar al gra: el sergent Stubby era un quisso. Era un gos de carrer que es deixava caure per la Universitat Yale, a veure si algun estudiant li donava menjar i li feia quatre moixaines. Què passava? Doncs que els Estats Units d'Amèrica estaven a punt d'entrar a la Primera Guerra Mundial i el campus universitari estava ple de militars. Un soldat va adoptar el quisso i va decidir que seria la mascota de la companyia. El més gros de tot és que el quisso Stubby passarà de ser una simple mascota a un soldat, un militar amb rang, paga i responsabilitat.

En aquesta ocasió no tenim casaments místics amb Crist nostre Senyor ni aparicions marianes. Bé, cap al final de la història, quan ja no toquem ni quarts ni hores, sí que arribem a parlar amb el fill de Déu, però aquest no és el tema central. Aquest capítol és bastant terrenal, perquè parlem dels pecats de l'home i de les bestieses del patriarcat. Resulta que la María Dolores López era una mossa sevillana que va quedar cega quan tenia dotze anys. Un sacerdot es va apiadar d'ella i la va convidar a viure amb ell. Malament. El sacerdot era un llardós que es fotia al llit amb la pobra mossa perquè deia que tenia fred als peus! A partir d'aquí, tot anirà a pitjor.

En Melcior Quevedo era un barceloní mort de fam que va viatjar fins a París per cercar fortuna. Ja us podem avançar que les coses no li van anar gaire bé, però sí que li va servir per tenir una gran idea (bé, una idea que va mig copiar). La qüestió és que en Melcior va tornar a la capital catalana disposat a fundar un circ dels horrors al més pur estil Barnum. Volia fer-lo temàtic i va contractar artistes gegants i exageradament grassos. El problema és que se li menjaven, literalment, tots els beneficis. Aquella gent endrapaven com llimes! Solució: canviar l'elenc artístic. En Melcior va substituir els gegants per... puces. En Melcior va fundar un circ de puces!

Activeu el control parental, perquè la part final d'aquesta biografia és una mica bèstia. Bé, tampoc és que el principi sigui gaire amable. En aquest capítol tindrem la Magdalena Solís, una nena de 12 anyets maltractada i obligada a prostituir-se. Paral·lelament, tindrem la història de dos germans, uns estafadors de segona divisió que intentaran estafar un poble sencer, fent-se passar per uns enviats de Déu. Aquest còctel de personatges serà la barreja perfecta per crear un clímax final difícil de superar.

Després del drama d'ahir, avui ens toca un capítol amable, sense grans desgràcies ni sacerdotesses assedegades de sang. Ens ha vingut de gust presentar-vos la història de l'Aleksei Pàjitnov, el programador rus que va inventar el joc del Tetris en les seves estones mortes. Ho va fer per passar el temps, per entretenir els seus companys d'oficina. Almenys fins que va veure que el joc era ben addictiu i en podria treure un bon rèdit. És llavors quan la maquinària soviètica es va activar per fotre-li enlaire la patent i quedar-se tots els beneficis. Perdoneu, però en aquest cas hem d'estar un puntet a favor del capitalisme.

Tothom dret amb el mocador blanc a la mà! Està a punt d'entrar a la plaça en Luis Ríos, àlies el Pinturero, el primer i únic torero paracaigudista! La mare santa, quin capítol tan emocionant ens espera! Si l'art del toreig ja ens agrada per si sol, imagineu-vos barrejat amb una exhibició de paracaigudisme. No ens cal res més per promocionar el capítol, això es ven sol: un torero paracaigudista que entrava a la plaça llançant-se des d'una avioneta. Au, gaudiu-lo!

Què hi ha pitjor que una aristòcrata russa milionària? Doncs una aristòcrata russa milionària que estigui malament del terrat. La gran passió de la Dària Saltikova era torturar fins a la mort els seus pobres criats. Els fuetejava, els estirava els cabells i, última instància, els rebentava el cap a cops de bastó. A més a més, això passava al segle XVIII, una època en què a Rússia els servents gairebé no eren considerats ni persones, i la nostra amiga podia fer i desfer tant com volia. De tantes bestieses que va fer, es va convertir en una autèntica llegenda negra d'Europa de l'Est.

El del teorema? Doncs sí, avui fem la biografia del boig dels triangles. Li diem boig perquè, efectivament, en Pitàgores de Samos estava com un llum de ganxo. Avui descobrirem totes les seves manies. Resulta que en Pitàgores era un excèntric que va fundar una secta-escola de matemàtics. Agafeu totes les coses dolentes d'una secta i sumeu-les amb totes les coses dolentes de les matemàtiques, i com a resultat tindreu l'escola Pitagòrica. La veritat és que no era tan greu, simplement eren uns pensadors alternatius que volien viure, atenció, amb harmonia matemàtica amb la natura.

Potser alguna informació que sentireu en aquesta biografia de l'amic Jacint no us agradarà, potser us ofendrà i us emprenyareu. Doncs mira, ja ens sap greu, però tot el que direm és veritat i també hem d'acceptar-ho. "El búnquer" us fa molta gràcia fins que toquem temes de casa nostra! Després ens convertim en uns descreguts i uns delinqüents. Avui tindrem la cara B d'en mossèn Cinto, el poeta romàntic, un dels màxims exponents de la Renaixença.

En Jesse James va ser el millor pistoler del salvatge oest? Segurament no, aquest tema ja el vam resoldre el Dia Mundial de la Ràdio. Però en Jesse també era rapidot amb el seu revòlver i no li tremolava el pols a l'hora d'obrir-se pas i atracar bancs. En Jesse va viure la postguerra civil americana, una època d'enveges i de vencedors i vençuts. La guerra s'havia acabat, però els rancors del nord contra el sud no havien fet més que començar. La seva vida és una aventura constant, però la seva mort, pobre Jesse, va ser del tot desastrosa.

En Charles Sobhraj tenia moltes facetes. Una d'elles era la de matar hippies, això no us ho negarem pas. Però val la pena insistir que en Charles sabia fer moltes més coses: també era un camell, un lladre i un estafador d'èxit. El nano era un artista de les estafes, sobretot quan es tractava de turistes. Després va fer un gir una mica més radical i va acabar dedicant-se, ara sí, a matar a hippies. El seu target era molt concret: esnobs blancs amb diners que viatjaven per Àsia a la recerca del seu jo interior.

Us semblarà que la biografia comença lentota, sense grans desgràcies; no us preocupeu, ja ho volíem així. Avui serà un búnquer força amable d'escoltar (i aquest cop ho diem de debò). No tindrem el final més alegre, però la biografia d'en Gideon Mantell val la pena, és ben interessant, vida de Trivial. Penseu que aquest cirurgià britànic va ser el primer descobridor d'un fòssil de dinosaure! "Jurassic Park" és gràcies a la passió per la paleontologia d'aquest bon home!

T5xC143 - Sabeu aquelles misses multitudinàries en què el predicador comença a fotre salts i a suar com un boig mentre resa? Allò tan americà que la gent del públic es desmaia i entra en trànsit, que els impedits pugen a l'escenari i es curen miraculosament? Oi que en teniu la imatge mental? Doncs tota aquesta parafernàlia, la barreja de missa i gòspel amb un espectacle propi d'una final de la Superbowl, se la va inventar la nostra amiga Aimee McPherson. Ella va ser la primera predicadora nord-americana que va dissenyar aquesta mena de xous. Penseu que es dedicava a passejar per la ciutat de Los Angeles, amb un autobús descapotable i un megàfon, tot predicant la paraula del Senyor. Icona rellotge Durada:48 min Una predicadora que es va prendre molt seriosament el món de l'espectacle.

El context històric d'aquesta biografia ens situa a la guerra d'Hivern, un conflicte que s'emmarca dins de la Segona Guerra Mundial. No us preocupeu, és fàcil d'entendre: finlandesos (cooperadors amb els nazis) contra la Unió Soviètica. Enmig de tot aquest foc creuat, hi trobem en Simo Häyä, un jove finlandès que es va convertir en el franctirador més letal de la història. Feu-nos cas, aquest sagal sí que tenia mèrit! Ell solet es va carregar 500 enemics amb un rifle Mossin-Nagant sense mira telescòpica!

Us portem una d'aquelles biografies en què el protagonista viu en una realitat allunyada de la resta d'éssers humans. La Luisa Casati era l'adolescent més rica de tot Itàlia, imagineu-vos! Per ella, els diners servien per gastar-los, i com més ximplement millor. La mossa es gastava una fortuna en vestits impossibles, confeccionats per enginyers! Durant un banquet, la Luisa va portar un vestit fet de bombetes! Era com un arbre de Nadal! El problema és que no hi ha res que duri per sempre... i la Luisa es va preocupar de gastar, però no de generar. Els últims 20 anys d'aquesta autoproclamada duquessa van ser ben dramàtics, pobreta.

En aquest capítol, intentem reconstruir la vida del traficant d'armes més influent de principis del segle XX, un personatge fosc que, segons sembla, va ser el responsable directe de molts conflictes armats. Com més guerres i morts hi havia arreu del continent, més ric es feia. Es deia Basil Zaharoff i era l'home més misteriós d'Europa. També l'anomenaven el mercader de la mort i, amb el seu currículum, no ens estranya gens. Fe d'errates: en Basil va morir amb 87 anys i no amb 67, com hem dit.

Els catalans no hem de ser sempre petits i escarransits, també n'hem tingut de grossos i forçuts. En Jaume Tarragó n'és un clar exemple. Parlem d'un dels castellers més llegendaris de Tarragona, que col·laborava amb l'antiga Colla Vella de Valls. Un home amb empenta, però una mica beneit, que sempre en feia de les seves, com el dia que va pujar les escales de la catedral de Tarragona carregat amb 200 quilos o el dia que li va explotar el sac de pólvora que sempre duia guardat a dins la faixa.

És impossible que no us soni la història d'aquest nano. Potser no el coneixeu pel nom, però quan us diguem que va ser aquell escalador a qui li va caure una pedra a sobre i el braç se li va quedar enganxat, ja sabreu de qui parlem. Fins i tot deveu haver vist la pel·lícula. 127 hores amb el braç rebentat i atrapat, un braç completament destrossat que només feia nosa. Aquella extremitat no permetia que l'Aron es pogués escapar d'aquella trampa. Si des de bon principi, durant l'accident, s'hagués seccionat el braç, tot hauria sigut més fàcil. Però la mala sort va voler que a l'Aron li toqués fer la feina més galdosa.

Les bandes sonores que ens acompanyen durant la primera part d'aquesta biografia són "La llista de Schindler" i "Hitler: El reinado del mal", ja veieu que no tenim una arrencada gaire esperançadora. L'última part és quan es gira la truita: gaudim de les músiques de "Maleïts malparits", de Quentin Tarantino, mentre el nostre amic Simon Wiesenthal rastreja i denuncia exnazis que van aconseguir escapar-se de la llei. En Simon es va convertir en un veritable caçador de nazis.

Ningú donava un duro per ell, pobret. L'Augustin era un nen fràgil i malaltís que tot el dia estava tossint sang i tenia els pulmons com aquells canaris de les mines. Heu de pensar que fins als deu anys va tenir problemes per escriure correctament el seu nom. Per sort, l'Augustin només necessitava una mica més de temps, és llavors quan va demostrar el seu potencial i es va convertir en "el nen geni". En aquest episodi ens veiem valents i volem provar un dels experiments que el van fer famós en directe. A veure si ens surt bé! Us demostrem que la llum no està formada de partícules, sinó que és una ona.

Quin personatge més estrany! Primer sembla que la cosa va de broma, en Siggy és un nen autista que s'obsessiona amb el món de la informàtica. El nano pirateja els ordinadors de l'escola i n'hi fa de les seves. Després passem a coses més serioses: en Siggy aconsegueix piratejar i filtrar les dades de diversos bancs islandesos. Això passa en plena crisi del 2008 i es converteix en un heroi, ja que es demostra que els bancs feien pràctiques fraudulentes. En acabat, el nostre amic Julian Assange entra en escena i el fitxa, el vol a WikiLeaks. Fins aquí, tot bé, programa de perfil baix. El problema és quan en Siggy es converteix en un talp de l'FBI i, de passada, en un abusador sexual de nanos menors d'edat.

Després de cinc temporades, suposo que tot just començar l'episodi ja capteu les intencions de la Belle Gunnes. De tota manera, la història és ben distreta. Els efectes de campanes de casament i els de campanes a morts es van combinant d'una manera curiosa: marit que entra, marit que es mor misteriosament al cap de poc. La millor mort de totes és aquella en què a un dels marits li cau una biga al cap mentre trasteja pel jardí. La història de la Belle és la de "El búnquer" clàssic, el més curiós de tot és que la mossa és noruega. Ens pensàvem que aquesta gent tenia una mica més d'enteniment que la resta!

Havíem de fer la Rosa Parks, però calia destapar la turbulenta vida de Charles Chaplin. La veritat és que ens hem quedat bastant sorpresos, en Charles estava ben sonat (i el que no sabem!). Durant molt temps, les grans productores li van tapar els escàndols i els abusos de poder per part seva. En aquesta ocasió és interessant veure les votacions del públic i les reaccions d'en Peyu, en Jair i la Neus.

Havíem de fer la Rosa Parks, però calia destapar la turbulenta vida de l'Ingvar Kamprad, el creador d'IKEA. Turbulenta? Potser ens hem passat. El problema és que, durant un període curtet de temps, l'Ingvar va tenir certs pensaments extremistes. Que era nazi, vaja, més nazi que el pal de la bandera del Reichstag. Però no us preocupeu, només va ser-ho fins que els nazis van perdre la guerra, quina casualitat, oi?

Us portem una biografia ben distreta! Us parlem d'en Perfecto Feijoó, un farmacèutic de Pontevedra, i del seu lloro Ravachol. Resulta que en Perfecto va pensar que el lloro seria la mascota ideal per decorar l'establiment. El va col·locar just al costat del taulell, perquè tots els clients de la farmàcia el poguessin veure. Poc es pensava que en Ravachol acabaria sent l'atracció principal del negoci. Resulta que el lloro era ben foll: insultava sense parar i sempre volia tenir l'última paraula. En Ravachol era tan boig que quan entrava un capellà, es fotia a imitar un corb! L'animalot tenia un humor molt àcid!

La Katherine Johnson era una mossa amb altes capacitats. Des que era petita, els seus pares van detectar que la seva intel·ligència era una cosa fora del normal. Resulta que la Katherine era una calculadora humana, una cosa fora de sèrie. L'únic problema és que una noieta afroamericana a la Virgínia Occidental dels anys 30, per molt geni que sigui, sempre es trobarà entrebancs. La Katherine va haver de lluitar contra el racisme i el patriarcat per estudiar una carrera i fer-se un lloc a la NASA! Així i tot, quan volia anar al lavabo, havia d'utilitzar els serveis per a gent de color que estaven a l'altre edifici (a un quilòmetre de distància). Surrealista.

Intentem que aquestes últimes setmanes el programa no es converteixi en un "Crims", de l'amic Carles Porta. Però abans de tancar la paradeta, hem de treure a passejar alguns criminals, com ara l'Arropiero, també conegut com el vagabund de la mort: un home considerat el pitjor assassí de la història criminal espanyola.

Mag Lari ens va avisar que la població de Menàrguens havia tingut una història ben fosca: la injusta condemna de Francina Redorta, una dona que va ser acusada de "bruixa i metzinera". La gràcia d'aquest programa és que hem pogut consultar les transcripcions dels arxius originals. Resulta que el judici de la Francina és el més ben documentat de la història de les bruixes catalanes. Fins i tot es conserva un retrat original de quan va ser executada.

Un os polar, blanc com la neu, estava destinat a ser l'estrella del zoo de Berlín. Bé, de fet, en Knut estava destinat a morir-se: resulta que la seva mare el va rebutjar de ben petit. A la natura, en Knut hauria durat dos dies, pobret. Però un dels responsables del zoo, el senyor Thomas Dörflein, va comprometre's a cuidar el pobre animal nit i dia. En Thomas era una persona tan obsessionada amb en Knut que fins i tot va abandonar la seva dona i es va instal·lar a viure en el seu tancat.

Recordeu la història d'Aron Ralston? Sí, coi! La del nano a qui li va quedar el braç encallat en una pedra. Doncs el cas de John E. Jones és similar, només amb unes petites diferències. Per exemple: l'Aron es va quedar atrapat a l'aire lliure, en canvi, en Jones era a dins d'una cova. L'Aron es va haver de tallar un braç, en John no va fer falta que es tallés cap extremitat. De fet, si voleu visitar-lo, encara és a dins la cova.

Durant aquestes cinc temporades hem tocat gairebé tots els pals; només ens faltava tractar aquest tema. Hem esperat fins al final, és veritat. Necessitàvem experiència per saber on és el límit de l'humor. Té límit, l'humor? I tant! A mesura que van arribant les denúncies i les cartes, acabes trepitjant el fre. Però tard o d'hora havíem de parlar de la banda terrorista ETA i fer la biografia d'un dels seus membres.

Pintor i vividor, d'aquells que no foten res, però que cauen en gràcia. Que sigui d'aquí, de casa nostra, també ajuda. En Carles era un burgès barceloní. Un bohemi, un romàntic, un artista de butxaca plena, de pares adinerats. Va ser un dels grans amics de Picasso, amb qui compartia un estudi, un cau de rates on feien volar la imaginació. Un tema de faldilles els va separar i va fer que en Carles embogís de mala manera. El nano ja venia tocat, però això el va fer enfollir completament.

Ian Fleming, el creador de James Bond, el va definir d'aquesta manera: "Richard Sorge va ser l'espia més formidable de la història". En plena Segona Guerra Mundial, Richard Sorge va ser el responsable de confirmar que els japonesos no atacarien la Unió Soviètica. Això significava que l'exèrcit roig podia concentrar les seves forces a Europa, a lluitar contra els nazis. Aquesta informació va ser de vital importància. Si Rússia hagués tingut els japonesos traient el nas per Mongòlia, la guerra potser hauria anat diferent. Gran espia amb un trist final.

Sempre hem procurat que el programa no es converteixi en un "Crims", però també us hem avisat que traurem l'artilleria pesant abans de tancar la paradeta. En aquesta ocasió, toca parlar-vos de la Karla Homolka i, de passada, del desgraciat d'en Paul Bernardo. Aquests dos van ser una parella de sonats que es dedicaven a segrestar, matar i violar indiscriminadament. La germana de la Karla (la seva germana!) va ser la primera víctima. Per cert, eren del Canadà! Us pensàveu que eren dels Estats Units? Doncs anàveu equivocats!

Atenció als esdeveniments: en François neix sent un esclau. El nano treballa fort i té traça amb els números. És llavors quan el seu amo el fa capatàs de la plantació. Bé! Més tard, aconsegueix la llibertat. Ara ja no és un esclau; al contrari, ara és un terratinent! Bon canvi! El problema és que el malxinat d'en François va començar a comprar esclaus! Es va convertir en un empresari dèspota. Tot això mentre a l'altra banda de l'Atlàntic, a França, els reis passaven per la guillotina. Molt merder per a un capítol d'allò més intens!

En Joan Sayós va ser un intrèpid jove que amb només 21 anys s'estava batent a mort contra els Fiat italians i els Messerschmitt alemanys de la legió Còndor. Esclar que el nano amb 12 anyets ja conduïa un autobús de línia que feia la ruta Sant Quirze de Besora - Berga. Com podeu veure, li agradaven les emocions fortes. Segurament, aquest és dels guions que ens han portat més feina: el guionista volia que tot sortís perfecte. Estava tan obsessionat amb els detalls que el sapastre, el seu net Albert Sayós, s'ha descuidat de descriure la mirada pura i brillant d'en Joan. Ja ens sap greu!

Aquest personatge ens causa certa simpatia, no ho negarem. Però tampoc podem deixar de banda que va segrestar un avió comercial i va començar a fer piruetes com un autèntic sonat mentre es comunicava amb la torre de control i amb els avions de combat que l'estaven vigilant. La cosa hauria pogut acabar molt pitjor. Per sort, en Beebo no va fer mal a ningú. Tenim les comunicacions reals, gaudireu molt sentint-lo divagar. Per cert, al YouTube les teniu totes: una hora de gravacions que posen els pèls de punta.

Us exposem una de les injustícies més grans que va perpetrar la comunitat científica mundial. La Rosalind Franklin sempre va tenir dificultats per tirar endavant la seva carrera d'investigadora. Era una dona en un món d'homes, el món de les ciències, però el cop més baix de tots va ser quan els seus hipotètics companys la van apunyalar per l'esquena (metafòricament parlant), li van robar els descobriments i van guanyar el Premi Nobel.

Canalleta de mirada pura i brillant! Entrem en la penúltima setmana de programa. Inaugurem el dilluns amb la biografia d'en Hatuey, un cacic indígena que va lluitar contra (oh, sorpresa) els colonitzadors espanyols. A en Hatuey se'l considera el primer rebel d'Amèrica, la persona que va encendre l'espurna per rebel·lar-se contra la primera fornada de colonitzadors. Aquest home va morir pels volts del 1512, és a dir que va ser dels primers ossos durs de rosegar que es va trobar l'imperi espanyol.

Ja sabeu que aquesta és la penúltima setmana del programa! Si teniu personatges que vulgueu que fem, ens els heu d'enviar ara o callar per sempre. (De fet, no cal enviar-nos res, que ja els tenim tots triats.) Un altre català imprescindible era en Ramon Vila, àlies Caracremada. Va ser l'últim maqui, l'últim guerriller que va atrevir-se a alçar-se en armes contra el franquisme.

Si la història d'en Jack, el babuí que movia les palanques de l'estació de tren, us va impressionar, avui xalarem de veritat! Us volem presentar la història del caporal Jackie, un altre babuí sud-africà que va anar a lluitar a la guerra. Primer va anar-hi en qualitat de mascota, per fer la gràcia, però després en Jackie es va convertir en un membre essencial del regiment. Un autèntic heroi.

Els bunquerins més selectes ja deuen haver vist que un dels leitmotivs d'aquesta cinquena temporada són les bruixes. Doncs en aquest programa ho farem diferent: parlarem de caçadors de bruixes! Concretament, d'en Cosme Soler, un malparit que es dedicava a viatjar per Catalunya enganyant els pobres vilatans. A canvi d'un sac ple de monedes, en Cosme et garantia la desinfecció de tot el poble d'encanteris i maleficis. En Cosme anava tan passat de voltes que fins i tot la Santa Inquisició va haver de parar-li els peus.

Obrim l'última setmana de la història d'"El búnquer" amb la condemna d'una altra bruixa (ja ens sap greu!). Us prometem que aquesta és la definitiva. De fet, l'Anna Göldi va ser l'última mossa jutjada i executada per bruixeria a Europa. Concretament, a Suïssa, aquell país que sembla tan avançat, però on hi ha una tona de caspa. Ara veureu per què.

Ara sí, ara ja tocava. La broma durava massa i fins i tot nosaltres ens començàvem a ofendre. Finalment, després de cinc temporades, us portem la biografia de l'activista nord-americana Rosa Parks. Us prometen que avui no farem trampes, avui toca repassar la seva vida de dalt a baix. Posarem molt èmfasi en el gran moment de l'autobús, un petit gest de negació que va fer la volta al món.

Penúltim capítol! 905 búnquers fets, 905 resums escrits (espero que això s'ho llegeixi algú perquè també vol les seves hores!). Tanquem el cercle del Titanic. Un viatge que va començar amb el sapastre del Frederick Fleet i s'acaba avui al fons de l'oceà amb l'Edward J. Smith, el capità del Titanic. Un dels objectius del programa era repassar la vida de desgraciats històrics, gent amb mala sort a qui la vida no va acabar de tractar bé. Si és així, la pífia més gran, el pitjor ridícul, l'error més ximple, el cop de mala sort més fotut de principis de segle XX va ser, claríssimament, la tragèdia del Titanic.

Canalleta de mirada pura i brillant, gràcies per escoltar-nos durant aquestes cinc temporades, gràcies per compartir l'aire i l'espai d'aquest diminut búnquer que s'ha convertit en la nostra segona llar. Ara, però, toca tancar-lo (per sempre?) amb pany i forrellat, deixar que la pols torni a instal·lar-se sobre la taula i que el temps s'aturi novament. Marxem amb moltes biografies per fer, ho sabem! No us preocupeu, que no l'esborrarem pas, aquesta llista. Volem acomiadar el programa amb la biografia d'un català que ha fet tots els mèrits possibles per tenir un búnquer. I el que li queda! Un fan del programa que fa totes aquelles animalades mentre ens escolta! Bunquerines, bunquerins, deixeu volar la imaginació i no perdeu mai aquesta mirada pura i brillant! Ah sí: i mireu sota el llit dels vostres fills de tant en tant.